Inicialment va ser considerat de naturalesa divina. Aristòtil va adoptar aquest terme per a designar un cinquè element, subtil i diví, o quinta essència, amb el qual estarien formats el cel, els astres i, en general, el món supralunar, i es distingiria dels quatre elements (terra, aigua, aire i foc) que formen l'esfera sublunar pel fet de ser incorruptible i inalterable.

Segons Kant, supòsits que no podem demostrar científicament (per la raó teòrica) però que hem d'acceptar per fer possible la moralitat: la llibertat, la immortalitat de l'ànima i l'existència de Déu.

Teories que busquen el motiu de la voluntat en principis externs (empírics o materials). Són a posteriori, hipotètiques i condicionades, fent perdre l'autodeterminació.

Sistema astronòmic que situa la Terra en el centre de l’Univers.

La doctrina religiosa que sosté l’existència d’una única divinitat personal i transcendent. El judaisme, el cristianisme i l’islam, són, entre les denominades grans religions, les típicament monoteistes i que atribueixen a Déu els atributs esmentats

És un coneixement inspirat per la divinitat o l’ésser sobrenatural, i que per aquesta raó es considera digne de tota garantia de veracitat.

Radical transformació del mètode de veure la naturalesa, que va tenir lloc a Europa en els segles XVI i XVII i va donar lloc al naixement de la ciència moderna.

Segons Descartes, allò que existeix sense necessitar cap altra cosa per existir; en sentit estricte, només Déu.

Aristòtil es referia amb aquest terme al conjunt de les seves obres (actualment perdudes) destinades a ser publicades o conegudes pel públic.