Per Plató, és aquell concepte en què cadascuna de les parts de l’ànima d’un individu (racional, irascible i concupiscible) realitza adequadament la seva funció pròpia i natural. Semblantment, en una polis cada estament social (governants, guardians i artesans) realitzarà la seva funció pròpia i natural.

Concepte de Plató per a explicar de dues maneres la relació entre el món de les idees i el món fenomènic, el món sensible.

Per Plató: Coneixement demostratiu, pensament discursiu, enteniment, pensament.

Creença que considera que els humans tenen la capacitat d’elegir i de prendre les seves pròpies decisions sense cap mena d’influència, coerció o determinació.

En la filosofia d'Aristòtil, és allò que existeix en si mateix. La substància actua com a substrat que suporta o conté els accidents. Està formada per matèria (substrat) i forma (essència).

Segons Descartes, òrgan que connecta la res cogitans (ànima) amb la res extensa (cos).

Doctrina que sosté que el coneixement no transcendeix fora de la ment i, per tant, no arriba a les coses tal com són en si mateixes. Així, es redueix la realitat exterior al que d'ella apareix davant la consciència.

Segons Descartes, continguts del pensament. Poden ser adventícies, factícies o innates.

Segons Descartes, la idea d’infinit només pot haver estat causada per una substància infinita: Déu.

Segons Hume, proposicions que provenen de l'experiència i que no impliquen una necessitat lògica. El seu nivell cognoscitiu és anomenat "creença". Son probables.