Tot allò que passa en el temps (arribar a ser, fer-se, tornar-se, convertir-se en ...) El que succeeix i desapareix, neix, es desenvolupa i després mor: les realitats materials i vivents, des de la matèria corruptible a l'home mortal.

Postura inicial cartesiana que consisteix a dubtar de tot allò que pugui ser posat en dubte per fonamentar el coneixement.

Per Kant, llei universal que no té un contingut concret i que s'identifica amb l'Imperatiu categòric.

Segons Plató, és el de la mera aparença, que és conegut a través dels sentits, per oposició al món intel·ligible que és conegut a través de la raó.

Per Plató és l'autèntic coneixement, coneixement absolut, el de la intel·ligència. És el tipus de coneixement que s’ocupa del món de les idees.

Conjunt de sensacions (impressions de sensació) a les que es redueixen totes les idees o pensaments de la ment. Per Hume,  és l'origen, fonament i límit de tot el nostre coneixement, allò on comença i acaba.

Segons Kant, necessitat d’actuar per reverència i respecte a la llei moral (pràctica).

Per Plató: Opinió. Coneixement relatiu que se situa entre la creença i la ignorància.

Segons Kant, facultat o capacitat d’actuar per deure moral; és l'única cosa que pot ser anomenada absolutament bona.

Base natural de la moral utilitarista. És el desig natural de l'ésser humà d'estar en unitat amb els seus semblants; una força que ens impulsa a harmonitzar els nostres interessos amb els de la societat.