Segons Kant, l'imperatiu on la finalitat desitjada es troba dins de la mateixa naturalesa humana, busca la felicitat (exemple: si vull ser feliç, he de fer “x”). És l’imperatiu propi de les ètiques heterònomes, però Kant considera que tampoc és adequat per constituir la fórmula de la moral.

Segons Kant, principi pel qual ens veiem obligats a actuar moralment.

Segons Hume, proposicions que es limiten a operar sobre continguts ideals (Regne propi de les ciències formals: geometria, àlgebra), sense referir-se al que existeix o pot existir. S'obtenen bàsicament com a conseqüència del principi de no contradicció, i és l'únic àmbit en el qual es dóna una certesa demostrativa i donen lloc al coneixement en sentit estricte. 

Segons Hume, sensació que incideix en la ment amb gran força i vivacitat.  Percepció que valida el seu criteri de veritat.

Unió sistemàtica d'éssers racionals mitjançant lleis comunes on cadascú es tracta a si mateix i als altres com a fins en si mateixos, i no com a simples instruments.

Segons Kant, quan l'acció és clarament immoral (ex: el venedor que estafa el client). És important per tancar el cercle de les possibilitats de la voluntat.

Segons Kant, és aquella ètica que no ens diu què hem de fer (no té contingut ni ens dóna normes concretes), sinó com hem d'actuar (ens dóna la forma o l'estructura de la llei moral).

Segons Descartes, és la res extensa, substància material definida per l’extensió i explicada de manera mecanicista.

És l’artesà diví o l’artífex de l’Univers, el constructor del món a partir de la matèria preexistent i seguint el model perfecte de les idees. No es tracta d’un déu creador a partir del no-res, sinó d’una divinitat que es limita a donar forma a la matèria.

Part del mètode cartesià que consisteix en ordenar el pensament de les qüestions simples a les més complexes.