Posició epistemològica que considera que el coneixement depèn de diferents circumstàncies (històriques, culturals...) i, conseqüentment, no existeix la veritat absoluta i objectiva.

Esforç constant i sistemàtic per a atènyer la perfecció ètica o religiosa per mitjà de la repressió dels vicis, renúncies voluntàries de plaers lícits i, a vegades, fins i tot imposició voluntària de mortificacions corporals, i per mitjà de l’exercici de les virtuts, la pregària i el recolliment interior.

Principi elemental de tot el que hi ha.

Nom amb el qual es coneixen les ciutats-estat de l'antiga Grècia, que van ser el marc on es va engendrar i va expandir la cultura hel·lènica fins al període hel·lenístic, posterior a Alexandre Magne, quan van perdre el seu caràcter autònom. 

Branca de la filosofia que s’ocupa de la investigació sobre els temes relacionats amb el coneixement, especialment el seu fonament i el seu valor. També se la sol anomenar gnoseologia o teoria del coneixement.

Es tradueix per naturalesa –del llatí nascor– que també significa néixer, generar). Així mateix, designa tant l'origen com el desenvolupament de qualsevol cosa o procés.

Mètode socràtic consistent a ajudar l’interlocutor, especialment interrogant-lo, a descobrir la veritat del seu pensament.

Terme teològic cristià que fa referència a l’acte misteriós segons el qual el Verb Diví es va fer carn humana en la persona de Jesucrist.

Moviment religiós que sorgí a Grècia durant els s. VI i V aC. Afirmava l’origen i la natura divins de l’ànima humana i que aquesta es trobava presa en el cos. També sostingué que la vida era una condició impura, de la qual l’ànima, a través de successives reencarnacions (metempsicosi) i després d’obtenir la puresa —gràcies a ritus d’iniciació i a l’ascetisme que prescrivia, havia d’alliberar-se per tornar a la seva condició divina.